Toni és veí de Natzaret des de fa uns cinquanta anys i membre actiu de l’Associació de Veïns i Veïnes, la PAH i la Plataforma El Litoral Per Al Poble.

Compara Natzaret amb un poble, contraposat a la ciutat de València, ho exemplifica amb l’existència d’un carrer major propi. Valora les relacions que et proporciona un barri, on tot el món et coneix, et saluda i es preocupa per tu.

Assegura que la gent del barri ha sigut molt lluitadora, aconseguint molts serveis per a Natzaret. Tanmateix, expressa que els diferents governs de la ciutat, han anat privatitzant-los. Al poliesportiu, per exemple, pràcticament no es pot accedir sense pagar, encara que paradoxalment es tracte d’un equipament públic.

A nivell urbà i de connexions al barri...

Toni reflexiona:

“El Port és un mur, no hi ha intercanvi possible amb la ciutat. Tot està tancat. El riu que no és riu... Les vies del tren...

A veure, quina és l’entrada que tenim ací a Natzaret?”

Parla també dels obstacles que sol trobar quan va en bici, activitat que practica a diari. Creu que una mesura molt convenient i efectiva per al barri seria enterrar les vies del tren, perquè ara per ara, insisteix:

“Nosaltres estem aïllats”

Pensa que és necessari establir alguna connexió amb la nova zona que s’està construint per Moreres, ja que és a través d’aquesta que es relaciona el nucli del barri amb la resta de la ciutat. No obstant això, dubta dels beneficis que puguen portar més enllà d’un cert benefici econòmic a algun comerç, ja que parteixen d’un concepte de barri molt diferent del que té Natzaret: són edificis plantejats en alçada i aïllats -literalment i figuradament-, amb la seua piscina/gimnàs privats, aparcament i tanca que els envolta.

Pel que fa a les connexions amb transport públic, creu per una banda que és necessari que el servei d’autobús tinga una major freqüència: “no pot ser que entre un servei i l’altre passen 25 minuts”. Tot i això, confessa que des que està jubilat pràcticament es mou a tot arreu amb la seua bici.

Per l’altra banda i pel que fa al tramvia, encara que està content perquè per fi sembla que arribarà, està convençut que aquest no només ha d’anar a Natzaret sinó que per estar ben comunicats ha de continuar pel pont de les Drassanes i connectar amb el Grau per a tindre tot el circuit complet i poder anar a l’aeroport, a l’estació del Nord, etc.

Sobre els espais d’esbarjo…

Toni diu que l’espai més utilitzat és el carrer Alta del Mar, que és de vianants. Tot i això, assenyala que tant vehicles privats com de càrrega i descàrrega hi aparquen constantment i, en general, el veïnat no pot caminar tranquil sense trobar cap barrera, ni tan sols compta amb suficients zones de descans.

Parla també del problema del paviment de la plaça, que rellisca. Explica que allà mateix van treure uns escalons perquè la gent queia. Assevera, i insisteix, que no es pot caminar pel barri sense preocupar-se.

Explica alhora que s’està planificant el “canal Túria” com si fóra una séquia gran i sense que desemboque a la mar. Per contra el veïnat reclama un riu net, verd i amb eixida al mar.

Toni ens avisa que res es pot donar per fet, i que, generalment, a diferència del que ocorre a altres barris de València, a Natzaret han d’estar vigilant de manera constant que l’administració pública complisca el seu paper.

Parlant de la percepció de seguretat...

Toni parla de dos factors comuns a l’hora de percebre que el barri és segur, conceptes que inevitablement van de la mà: la qualitat dels habitatges i el nivell econòmic de la gent que hi viu. Fa referència a “las casitas de papel”, que van ser, segons explica, una solució d’habitatge “mínim” d’emergència -fins i tot sense paviment- que es va construir després de la riuada que va haver-hi als anys cinquanta per a les famílies afectades.

Alhora, conta que es van deixar de concedir llicències per a la rehabilitació d’edificis durant una llarga època i el barri va anar degradant-se a poc a poc.

Tant els i les habitants de les “casitas de papel” com dels edificis en males condicions van anar marxant del barri a mesura que la seua situació econòmica els ho va permetre i en el seu lloc van arribar persones amb menys recursos econòmics, generalment pertanyents a la comunitat gitana. Aparegueren activitats com la venda de droga, la prostitució i els robatoris. Va arribar un punt en què la situació era tan insostenible que el mateix veïnat (totes les parts implicades) van acordar una treva.

Finalment, pel que fa a l’habitatge...

Ens explica el cas de sa mare que amb noranta-quatre anys necessita una atenció continuada i total dedicació de qui te cura d’ella. Viu a cavall entre sa casa i el pis de la seua germana i assenyala la diferència de qualitat de vida que suposa per a ella cadascun dels habitatges. Per un costat, a Natzaret acudia al CEAM on jugava al bingo amb amigues o feia el cafenet, la saludaven quan caminava pel barri tots aquells que coneixien a Toni, i en general, xarrava amb tothom. La casa de la seua germana, a un bloc de vivendes, “és com una presó per a ella, ja que només surt cada quinze dies, quan ha de tornar a traslladar-se, no té vida més enllà de l’habitatge”.

Té clar que el confinament produït per la pandèmia s’ha viscut molt diferent segons la tipologia d’habitatge des d’on s’ha afrontat.