Comencem parlant d’aïllament i el potencial que té el barri....

Carlos Galán alava el Document d'Estratègia Urbana i Participativa de Natzaret, assegurant que reflecteix de manera encertada la realitat d’un barri tancat en si mateix, un fet que psicològicament -creu- afecta moltíssim. Explica que li han tancat l’accés a la mar, a través de l’ampliació del port, traient-li la platja. Representen també una barrera important l’Autovia del Saler i les vies del tren i, fins i tot, la plataforma del tramvia que mai aplegava -que finalment podrà ser una via de sortida-.

Ens conta que a la gent li costa eixir del barri, especialment a les persones majors. I, a sobre, el transport públic no ajuda, ja que diu que l’autobús més utilitzat per la gent gran és el 30 - que va a l’Hospital Clínic- i és el que passa amb menor freqüència.

Carlos explica que hi ha un estés sentiment que assumeix que es prioritza la resta de ciutat per davant del seu barri, encara que no està tant d’acord que això siga cert.

Carlos creu que seria molt convenient per a Natzaret soterrar les vies del tren: “Aquí en Nazaret, pasar de la rotonda de las vías, no lo contemplas, es irte fuera”. A més, afirma que aquest aïllament afavoreix que el riu estiga ple d'escombraries o que el pont, que hauria de servir per a connectar, no tinga un manteniment adequat.

Carlos pensa que una de les zones més interessants per a lluitar contra aquesta endogàmia en la qual es troba el barri és obrir-se a la zona de Moreres. Comenta que està sorgint una nova zona perifèrica a València que pot sentir-se identificada amb Natzaret, i que alhora pot aixecar el nom del barri que injustament ha arrossegant durant anys. També adverteix que:

“Si no se hace bien, puede surgir un barrio distinto y otro límite más y,

de hecho, se corre el riesgo de asfixiar a la gente más vulnerable de Nazaret obligándolos a huir a otros barrios”

Pel que fa a l’espai públic...

Parlem amb Carlos sobre els carrers i ell està convençut que “La estética dignifica, por tanto, el hecho de que se cuide el espacio público (jardinería, pavimento, renovación de fachadas…), le otorga al mismo dignidad”, ens comenta que a Natzaret s’aprecien situacions que no es donen al centre de València, com el sistema elèctric aeri als carrers, que li donen un aspecte descuidat al barri.

“Las calles están descuidadas, lo que aboca al barrio a una autoconsciencia de dejadez”

Es queixa de què tot el barri, a més, està com a pedaços, no hi ha una coherència ni tan sols en les reparacions i això causa, moltes vegades, accidents a la gent major.

Carlos pensa que la cultura d’allò públic no està present en la gent del barri, assenyala que Natzaret és un lloc brut, on no es té cura, per exemple,

del mobiliari de l’espai públic, que es trenca amb freqüència. Sembla que un problema recurrent és que les persones propietàries de mascotes no recullen els seus excrements i malgrat que es fan campanyes de conscienciació, la situació no millora.

Com el barri, la parròquia també és pobra, no s’ha fet una intervenció en més de 30 anys i el que han necessitat ho han aconseguit a través de donatius d’altres parròquies, i com diu, això contribueix a la consciència cultural de:

“Lo que no quieren los demás, viene a Nazaret”

Carlos ens conta, una mica alarmat, que durant els cinc anys que ell ha estat al barri tres persones han mort atropellades per l’autobús públic. Diu que els carrers són estrets i, a sobre, la gent aparca on vol, moltes vegades damunt les voreres, també els vehicles de mercaderies -que no disposen de zona de càrrega i descàrrega- llevant visibilitat tant a vehicles com vianants. I, a més, els cotxes solen circular generalment massa de pressa per dins el barri.

Sobre la il·luminació, Carlos diu que és tènue, conta que “Nazaret es un barrio oscurete”. A més a més, la llum és de color taronja, com en una pel·lícula de por. Sumat això al paviment a pedaços del que parlàvem, diu que la gent gran té por a desplaçar-se de nit. De fet, ens explica que a ell li agrada fer la missa cap a les 20 h a l’estiu, i quan el dia comença a escurçar-se, ja al setembre, de seguida la gent major li demana que torne a l’horari d’hivern.

Sobre habitatge i gent major…

Carlos explica que el parc d’habitatge de Natzaret és prou antic (anys 50-60) i de mala qualitat, per la qual cosa l’accessibilitat, en molts casos, no ha estat resolta. Ens conta el cas d’una dona que ha d’ajudar a baixar al seu marit per les escales envoltat amb una manta, escaló a escaló, perquè és l’única manera de sortir de casa.

Ho exemplifica amb el cas del conegut com a “Grupo Residencial Stella Maris”, un bloc d’habitatge a l’inici del carrer ajor construït després de la riuada del 57 pel Servicio Nacional de “Regiones Devastadas y Reparaciones”, juntament amb l'església, el qual no ha tingut cap mena de manteniment. Ens diu que les condicions són molt precàries, sobretot perquè viu molta gent gran sola, com diu ell, en una situació “muy hardcore, totalmente preocupante”.

“En Nazaret, la pobreza escondida y silenciada es una herida que hace falta afrontar”

Com que la parròquia de Natzaret és molt familiar, el sacerdot té l’oportunitat de conéixer els seus feligresos -nom i història-. Es crea així, explica Carlos, una xarxa que permet detectar els casos de gent gran amb situació de vulnerabilitats més delicada.