Veïna de Natzaret des de finals dels anys 60 i membre de l’associació de veïns i veïnes des de pràcticament els seus inicis.

Pilar conta que va nàixer a Lleó i que, abans de Natzaret, va viure vuit anys a París, on va anar amb la seua germana quan tenia vint anys i posteriorment va formar una nova família. Veu moltes similituds entre el barri on va viure durant la seua primera etapa vital i Natzaret, que descriu com un lloc on el veïnat es coneix i gaudeix d'un ambient molt familiar, a diferència del que va trobar a França.

Ens explica que era una persona amb poc esperit crític i que addicionalment, per la seua feina (sempre ha sigut pantalonera), no eixia de casa pràcticament per a res. Narra que un dia una amiga li va parlar de l’associació de veïns i veïnes i, encara que no sabia molt bé per a què serviria, es va animar a acudir a una reunió. Des d’aleshores, hi ha dedicat quasi tot el seu temps lliure i afirma convençuda que:

“La asociación de vecinos y vecinas ha sido mi escuela”

De fet, és a través de l’associació, que va tindre l’oportunitat d’obrir-se a nous pensaments i conéixer-se millor a ella mateixa, fet que la va ajudar a prendre la decisió -en aquella època més difícil i inusual que en l’actualitat- de separar-se.

A nivell urbà…

Pilar recorda la lluita veïnal que va haver-hi per a arreglar els carrers, però també afirma que encara queden moltes coses a fer, com per exemple col·locar més bancs per tot el barri per a poder parar a descansar. Elements necessaris no només en els carrers de vianants o en els parcs, sinó en tots els carrers. Assenyala que ni tan sols al davant del centre mèdic n'hi ha.

Formula una queixa sobre els vehicles privats, que sovint aparquen a sobre de les voreres, impedint el pas dels vianants.

Sobre seguretat a l’espai públic parla sobretot de la plaça, per una banda comenta que el paviment rellisca i que ella té costum de desviar-se per un carrer empedrat que li dóna més confiança. I, per altra, que solen haver-hi xiquetes i xiquets jugant a pilota i això a molta gent li fa por, pel que eviten seure als bancs pròxims.

Sobre el seu habitatge...

Pilar viu sola en un quart pis sense ascensor i encara que li agrada molt, ja que en general ella mateixa s’ha encarregat de rehabilitar-lo i ho ha fet segons les seues necessitats, canviaria justament la posició en què es troba, traslladant-lo a planta baixa. Lamenta que les seues amistats ja no poden visitar-la per problemes de mobilitat. De fet, ella mateixa pateix de lumbago i el tancament per la Covid-19 només ha fet que agreujar la seua situació.

Assegura que intenta baixar cada dia al carrer, però només si té alguna cosa a fer, només per passejar no baixa, diu que està acostumada a estar ocupada, encara que amb la pandèmia ja no sap què inventar-se.

Pilar exposa la possibilitat que té d’intercanviar habitatge amb el seu fill, que també viu a Natzaret i disposa d’ascensor, però una mudança ara mateix se li fa molt difícil. Ens conta que ell l’ajuda en tot el que necessita, encara que no és massa afectuós.

Ens indica quins són els espais que més utilitza avui en dia de casa seua -d’aproximadament 95 m²- que són la cuina, el bany i l’habitació, d’uns 16 m² en els quals, a més de dormir, també sol menjar. A causa dels problemes de visió que pateix, cada vegada fa menys ús del seu taller.

Pilar explica que gaudeix d’una ajuda a domicili que li resulta bastant útil. Una vegada per setmana, una dona acudeix a casa seua per netejar l’habitatge. Aquesta assistència pot ser ampliada també perquè l’ajude a fer la compra o l’acompanye al centre mèdic, per exemple.

Ens diu que en general té bona relació amb el veïnat del bloc, que durant la pandèmia l’han ajudat fent-li alguns encàrrecs.

Acabant l’entrevista...

Pilar ens dóna un toc d’atenció i interpel·la directament, en part, per no veure resultats de moltes de les iniciatives que s’han dut a terme últimament al barri:

“Todo son proyectos y gente que viene, como vosotros, que queréis hacer cosas, pero luego no se hace nada”