Elena treballa en el disseny i gestió de projectes d’innovació en salut.

Ens explica que dóna igual l’edat que tinguem, necessitem tindre una vida plena i satisfactòria, però les persones majors ho tenen més difícil per l’entorn, per les circumstàncies, perquè ja no són productives per a la societat.

“La ciutat ha d’acompanyar el desenvolupament integral i ple de les persones grans, l’entorn físic ha d’estar adaptat a la seua condició física i cognitiva i ha de promoure el vessant relacional d’aquestes”

“Són necessaris espais on les persones majors puguen relacionar-se d’igual a igual,

continuar aprenent i contribuint les unes amb les altres”

A nivell urbà...

Parlant de València, Elena comenta que hi ha molts carrers desnivellats i amb paviments no adequats als quals s’hauria de prestar atenció, arreglar-los i mantenir-los.

Anomena la importància de pacificar el trànsit per dotar els carrers de major seguretat.

Ens diu que no coneix molt Natzaret, però les vegades que ha estat li ha fet la sensació que hi ha zones molt deteriorades que conviuen de manera estranya amb grans equipaments, com el poliesportiu o el centre de salut, enmig del no-res, sense ser agents cohesionadors, ni generar cap classe d’interacció.

Respecte a les necessitats de la gent gran, ens aclareix que no cal crear nous parcs, sinó més bé adequar els que hi ha perquè les persones majors puguen passejar, exercitar-se, etc. Explica que és imprescindible l’existència de llocs per a poder reunir-se.

“El repte està a actuar sobre espais ja construïts”

Elena assenyala que és fonamental incorporar l’experiència de la gent gran a l’hora de dissenyar les nostres ciutats, ens conta una anècdota que li va ocórrer fa uns anys durant una passejada amb un home major pels Jardins del Túria -abans que s’incorporaren banys públics a través dels pressupostos participatius- i li va fer recapacitar: “si, si, el río está muy bien para caminar, pero yo tengo próstata (inflamación de) y tengo que parar a mear cada 10-15 minutos y no hay baños en el río”.

Si les escoltem, també ens adonarem que les persones majors necessiten, a més de banys públics, llocs per seure i descansar cada poc temps, d’altra manera estem impedint que ocupen aquests espais.

“Cal veure a les persones majors no com a passius i rèmores del sistema,

sinó com a actius, fent valdre tota la contribució que els seus sabers poden aportar a la societat actual”

Sobre habitatge...

Elena ens diu que, cada vegada més, la gent gran vol viure al seu entorn. Des de serveis socials li han comentat repetidament que s'està disparant la demanda de teleassistència, ja que amb tota la situació viscuda amb la pandèmia, les persones majors no volen anar a residències.

En tot cas, precisament aquesta conjuntura ha ficat de manifest les deficiències dels habitatges, com per exemple -explica- la falta d'emmagatzematge

També és recurrent trobar l’existència d’habitatges antics en males condicions, mal aïllats, en els quals entra aire i sorolls no desitjats per tots els llocs.

A més, recalca la importància de configurar el mobiliari dels habitatges de manera adequada i adaptada a les necessitats de la gent major. Per exemple, és important distribuir els mobles de manera que no estiguen enmig de l’espai per a evitar possibles ensopegades (quan s’alcen de nit mig adormides per anar a la cuina o al bany) a la vegada que faciliten un espai per a exercitar-se dins de casa.

Ens explica com de negativament pot afectar la soledat a una persona gran. Assenyala que durant la pandèmia, el cicle de cures -tant formal com informal- es va trencar totalment. Es va aguditzar el sentiment d’aïllament de les persones que ja se sentien soles, però a més, les persones que normalment eren més actives, anant a berenar amb amigues o amb visites familiars, van deixar de ser-ho.