Maite és veïna de Natzaret des de fa quasi cinquanta anys i una de les principals veus el moviment veïnal del barri. Tot i estar jubilada, segueix compromesa amb el territori i col·labora de manera molt activa amb l’Associació de Veïns i Veïnes en l'àrea social, concretament en l'àrea d’acollida dels pisos d'immigrants, així com en l’escola d’agricultura.

Parlant del barri…

Maite conta que quan va arribar als divuit anys, Natzaret no tenia cap mena d’estructura i gràcies al fet que molta gent va apostar per la lluita col·lectiva per fer front a unes necessitats comunes, ara pot afirmar que:

“El barri és una prolongació de ma casa, el barri és ma casa”

“En Natzaret hem hagut de lluitar per l’asfaltatge, la llum, l’aigua, el clavegueram, les cases, el centre de salut, el de dia, els serveis socials, pel CEAM, el centre de joves… Perquè això era l’única garantia que Natzaret continuara endavant. Encara que hi ha hagut també moltes pèrdues, com la platja o l’horta, ens hem quedat al barri”.

Explica que per a aconseguir tots els serveis dels quals ara gaudeixen han hagut d’ocupar el carrer i és d’aquesta forma que han conquerit l’espai públic.

Compara Natzaret a un poble, ens conta rient que alguns dies fins i tot s’oblida de tancar la porta abans d’anar a dormir. Diu que viuen bé perquè tot el món es coneix i que, encara que al barri hi viu gent molt diversa, per sobre de tot hi ha un sentiment de pertinença al territori.

A nivell urbà...

Pensa que falta adequar el barri en temes de mobilitat, a Natzaret hi ha molts espais, però cal millorar-los, condicionar-los perquè tothom puga gaudir-los, també la gent que té més dificultats, com infants i persones majors. Maite diu que la gent gran fa ús dels espais que té més propers, si és un parc, el parc i si cal, la vorera de davant sa casa.

La inseguretat que percep al barri ve donada, en tot cas, per una urbanització inadequada (voreres, empedrat, etc.). Explica que la gent major no va de vegades al passeig perquè rellisca, encara que siga preciós. Diu que els carrers de Natzaret no estan fets perquè la gent major passege tranquil·lament.

Assenyala l’aïllament evident del barri, tant de vianants com de vehicles, però també la pobresa de les connexions, que no són gens amables. Pensa que perquè hi hagués una bona comunicació amb València, el que primer hauria de passar és que arribés el tramvia, no només a Natzaret, sinó fins al Cabanyal. Maite afirma que “és necessària que la Línia 10 arribe a la platja per a tindre una connexió real amb València”.

Opina de les limitacions territorials estan obsoletes, pensa que cal mantenir la identitat però també saber créixer i teixir aliances. Explica que el barri de La Punta i la zona de Moreres fan ús dels serveis de Natzaret, i afegeix que és fonamental “unificar en lloc de ficar barreres”.

Sobre habitatge...

Maite demanda una política d’adequació i millora d’accessibilitat dels habitatges, ja que sense un bon pla de rehabilitació d’habitatges, la millora urbana deixa fora a la població que viu en una situació més vulnerable. Com ens explica, si una veïna amb dificultats en la seua mobilitat habita en un segon pis sense ascensor, no podrà gaudir d’un barri “accessible”, i remarca que a Natzaret hi ha “gent major soterrada en vida” justament per aquesta causa.

Veu les noves edificacions, per exemple a la zona de Moreres, com una oportunitat d’obertura per al barri, però adverteix que de res servirà si no milloren les condicions del barri, insistint sobretot en l’accessibilitat dels habitatges. D’altra manera, només s’aconseguirà fer més evidents les diferències de, com diu, “un barrio rico y un barrio pobre”.

Maite proposa també, com a solució residencial per a les persones majors, un model d’habitatge assistit en contraposició a la proposta d’una residència per a la gent gran, on les persones majors puguen disposar d’un espai propi i d’un altre compartit, integrant les seues necessitats. Pensa que és indispensable, en qualsevol cas, que un recurs així es construïsca al centre del barri, de manera que la gent puga eixir a passejar en un espai segur i dispose de quasi tots els serveis necessaris a pocs metres de distància, d’altra forma, alerta, l’estàs condemnant. Assenyala un terreny que creu idoni per a aquesta finalitat al costat del centre de salut.

Maite confessa que se sent privilegiada de viure on viu. Habita, juntament amb el seu marit, una casa en planta baixa amb pati, molt a prop dels seus fills. Conta que tant els seus sogres com els seus pares van passar l’última etapa de la seua vida en el seu habitatge, i precisament per aquest motiu van anar fent-la cada vegada més accessible (traient els escalons o canviant banyera per plat de dutxa). Explica també que la seua casa ha acollit sempre molta gent volguda en menjars nombrosos, i per això han prioritzat que els espais públics de la casa foren més amplis. Tots aquests factors contribueixen a la bona qualitat de vida de la qual ens parla.

I sobre aquesta qualitat de vida…

Ens explica el seu dia a dia com a jubilada, que segueix molt ocupat, encara que intenta trobar espais per gaudir d’ella mateixa, del seu marit i encara que siga des de la distància, dels seus nets i fills. Explica divertida que li segueixen faltant hores al dia, però que el fet de tindre tanta gent al voltant, projectes compartits, veure com els més joves s’involucren en qüestions del barri, etc. fa que estiga gaudint molt aquesta etapa de la vida.

En aquest aspecte, Maite afirma que:

“A mesura que ens fem majors, els afectes són fonamentals, l’amor cura”